Guerra Civil finlandesa

Per a d'altres significats, vegeu Guerra finlandesa

Guerra Civil finlandesa

Guerra Civil russa
"Jägers" finlandesos a Vaasa, tornats d'Alemanya
Tipus	guerra civil
Data	27 de gener – 15 de maig de 1918
Escenari	Finlàndia
Lloc	Finlàndia
Estat	Finlàndia i Imperi Rus
Resultat	Victòria Blanca. Rússia es retira militarment de Finlàndia. Hegemonia alemanya fins desembre de 1918. Gran divisió social entre els finesos, que s' aniria superant gradualment.
Conseqüència	Rump Parliament (en)
Bàndols
Guàrdia Blanca, Imperi Alemany Guàrdia Roja, República Socialista Federada Soviètica de Rússia
Comandants
Carl Gustaf Mannerheim Ali Aaltonen, Eero Haapalainen, Eino Rahja, Kullervo Manner
Forces
80000–90000 fineses, 550 voluntaris suecs, 13000 alemanys[1] 80000–90000 finesos, 4000–10000 russos[1]
Baixes
3414 morts en combat, 1400–1650 executats, 46 desapareguts, 4 morts en camps de concentració[2] 5199 morts en combat, 7000–10000 executats, 2000 desapareguts, 11000–13500 morts en camps de concentració[2]

La Guerra Civil finlandesa va ser part del caos social i nacionalista ocasionat a Europa a la darreria de la Primera Guerra Mundial. Va tenir lloc a Finlàndia, des del 27 de gener fins al 15 de maig de 1918. D'un costat es trobaven les forces socialdemòcrates, dirigides per la delegació popular de Finlàndia, comunament coneguts com a «rojos» (punaiset). D'altra banda es trobaven les forces del senat, controlades pels conservadors que a la tardor anterior, que pretenien mantenir l'statu quo (retenir la independència i la monarquia constitucional sense parlamentarisme). Eren popularment coneguts com a «blancs» (valkoiset). Els roigs van rebre l'ajuda de la Rússia Bolxevic, mentre els blancs van ser recolzats militarment pel II Imperi Alemany.

Els finlandesos tenen molts noms per a aquest conflicte: vapaussota (Guerra de Llibertat), kansalaissota or sisällissota (Guerra Civil), luokkasota (Guerra de Classes), punakapina (Rebel·lió Vermella), torpparikapina (rebel·lió dels minifundistes), veljessota (la guerra entre germans) i fins i tot vallankumous (Revolució). Els historiadors actuals assenyalen que tots aquests noms diferents són igual de vàlids, encara que difereixen en les seves càrregues propagandístiques.

Les revolucions de febrer i l'octubre de 1917 van precipitar la derrota i total col·lapse de l'Imperi Rus, la caiguda del qual va repercutir en la ruptura de la societat finesa. Els socialdemòcrates i els conservadors van competir pel lideratge de l'estat finès, que va bascular de l'esquerra a la dreta el 1917. Ambdós grups van col·laborar amb les forces polítiques corresponents a Rússia, endinsant-se a la bretxa nacional oberta.^[3]

Ja que Finlàndia no disposava d'exèrcit o policia definits després de març de 1917, ambdós bàndols van començar a reclutar els seus propis grups de seguretat, el que va portar a l'aparició de dues tropes militars independents, la Guàrdia Blanca i la Guàrdia Roja. Entre els finlandesos es va estendre una atmosfera de tensió política i por, fins que el gener de 1918 l'espiral de violència va conduir a l'esclat de la contesa.

Els blancs van resultar victoriosos en la consegüent guerra, i van passar des de l'esfera d'influència russa a l'alemanya. El senat conservador va intentar establir una monarquia finlandesa, amb un rei alemany: el príncep Federico Carlos de Hesse-Kassel, però després de la derrota alemanya en la Gran Guerra, Finlàndia va emergir com una república democràtica independent.^[4]

La guerra civil continua sent l'esdeveniment més controvertit i emocional en la història de la Finlàndia moderna, i han existit disputes sobre el nom que s'havia de donar al conflicte.^[5] Aproximadamente 37.000 persones van morir durant el conflicte, el que inclou tant baixes al front com morts causades per campanyes de terror polític i un alt índex de mortaldat en els camps de presoners. Va desaprofitar l'economia finlandesa, i va dividir l'aparell polític i la nació finlandesa durant molts anys. El país es va cohesionar lentament gràcies a compromisos per part dels partits polítics moderats i concessions des de l'esquerra i la dreta.^[6]